Guatemala és un dels països del món on millor es conserva la indumentària popular, que es caracteritza per la complexitat tècnica i ornamental dels teixits, i l' harmonia i la bellesas de les formes i els colors dels vestits. Al llarg dels segles, s' hi han conservat les formes, les tècniques i els dissenys tradicionals, malgrat els canvis interns de la societat indígena i les influències externes d' altres cultures.
Els teixits amb els cuals els indígenes confeccionen la seva indumentària presenten una extraordinària riquesa funcional, estètic i simbòlica.
La cultura maia d' època pre-colombina, constitueix, sens dubte, el substrat determinant de les peculiaritats de l' actual societat indígena de Guatemala.
- ELS MAIES, AVANTPASSATS DE L' ACTUAL POBLACIÓ INDÍGENA DE GUATEMALA
La cultura més important de l' Amèrica pre-colombina fou, sens dubte, la dels maies que van viure al territori que avui en dia ocupen les repúbliques de Guatemala, Belize, l' occident d' Hondures, El Salvador i els estats mexicans de Chiapas, Yucatán i territori de Quintana Roo.
Segons les dades que ens subministra l' arqueologia, els avantpassats del poble maia es van establir a les terres altes de Guatemala cap al 2500 aC. Malgrat els condicionaments climàtics(una llarga i calorosa estació de pluges tropicals i una dura i seca estació extremadament càlida i les dificultats que plantejava per al cultiu l' espessa selva que cobria garabé tot el territori amb arbres que sobrepassen els 60m d' alçada), aquella gent va desnvolupar tècniques de cultiu ben adaptades al terreny, que els va permetre obtenir bones collites de blat de moro, carbasses i fresols, els tres aliments bàsics de les cultures de Mesoamèrica.
Per assolir el domini del difícil territori, la primera exigència consistia a arribar a establir el ritme de les estacions i poder fou precisament el primer dels grans descobriments dels maies: l' elabroació d' un calendari solar de gran presició, que es composava de 18 mesos de 20 dies, i al final d' aquest període s' afegia un "mes" de 5 dies que completava l' any solar de 356 dies; es va arribar a corregir fins i tot l' escreix anual que casa quatre anys afegeix un dia més al nostre calendari, encara era desconeguda a Occident.
Aixó fou obra d' un petit nombre d' hombes, probablement sacerdots, consagrats a l' observació del moviment dels astres, i a l' espaculació simplement intel·lectual, sense haver de sotmentre's a cap mena de treball manual. Aquesta élite de sacerdots, amb el transucrs del temps va establir un calendari lunar i fins i tot va arribar a determinar la durada de ll' any del planeta Venus.
El càlcul del temps va permetre establir un sistema numèric vigesimal i posicional, que incloïa la noció del zero matemàtic, cosa que varen ignorar grcs i romans i que no va ser coneguda a Occident fins que els àrabs que la van importar de l'Índia la introduïren a Europa.
Els maies varen establir també una grafia dels números, la qual va conduir a la creació d0 una escriptura jeroglífica i ideogràfica molt complicada i de gran bellesa plàstica, que encara avui dia no ha pogut ser interpretada en la seva totalitat.
Garebé tots aquests descubriments vaeren ser realitzats entre el 1500 aC i el 150 dC, el període que els arqueòlegs anomenen com a Formatiu.
La religió estava molt lligada als fenòmens de la natura; els déus més importants ere Itzamnà, déu del cel, creador de l' escriptura; Hunabku, déu creador de l' univers; Kinich Ahau, déu del Sol;Ixchel, deessa de la lluna; als quatre Bacab, déus dels punts cardinals; i als quatre Chacs, déus de la pluja
A i b:representacions de deesses del teixit.
C: representació de la deessa del filat
Entre el 150 i el 300 dC, el poder dels sacerdots va arribar al seu apogeu,i els maies varen estendre's per la zona de terres baixes i humides i amb força corrents d' aigua del Petén(centre de Guatemala i Chipas). D' aquesta època data també l' inici de la construcció de grans centres religiosos, amb impressionants temples-piràmides, àmplies places i avingudes, plataformes per celebrar ritus i sacrificis, observatoris astronòmics, jocs de pilota i palaus.
Els temples-piràmide de la ciutat de Tiakal, el més impressionant dels centres religiosos maies de Guatemala, arriben a tenir més de 60 m d' alçada i estan construïts totalment amb pedra tallada.
Els maies, com tots els altres pobles de l' Amèrica precolombina no varen arribar a conèixer la roda, que hauria permès construir algun aparell per moure els blocs de pedra, ni el ferro que hauria permès der instruments per tallar la pedra amb una certa facilitat.
Malgrat les dificultats, el període clàssic de la cultura maia,( 300 a 800 dC) tot el territori va quedar cobert de grans centres religiosos amb increïbles construccions(Copán a Hounduras,Quiriguà, i Cobán a Guatemala, Palenque, Yaxchilan i Piedras Negras a Mèxic) i maravelloses escultures. També la pintura(Bonampak) i la ceràmica assoliren extraordinària perfecció.
A continuació tenim un quadre cronologic de la cultura maia a Mesoamèrica.
Cap al segle X es va produir una devallada d' aquesta cultura per causes que desconeixem; els centres religiosos varen ser abandonats i la població es desplaçà cap al nord, cap a l' àrida meseta del Yucatán, on els maies van tornar a aixecar impressionants centres culturals(Ucmal, Labnà, Sayil). Al segle XI, un grup invasor provinent del Nord, els itz`s, va penetrar pel nord del Yucatán provant un cert renovament cultural, ben visible a les ciutats de Chichén, Itzá, Tulum i Mayapán.
Sabem que entre el 1450 i el 1500 diverses calamitats, fams, malalties, es van abatre sobre el poble maia; la població va disminuir terriblement, les ciutats quedaren abandonades, i quan els espanyols iniciaren la conquesta de la península, l' any 1527, pocs testimonis quedaven ja del que van ser les maravelloses ciutats maies.
EL POBLE MAIA
A més de les dades que proporciona l' arqueologia , el nostre coneixement dels maies procedeix de les inscripcions jeroglífiques que es troben a les esteles commemoratives i nombrosos monuments, de les escenes pintades als vasos de ceràmica, i a les partes d' alguns temples(Bonampak, Chichen, Itzá) i d' un petit nombre de llibre(còdex) que han arribat fins a nosaltres.
Perquè els maies varen escriure vertaders llibres,fets amb llargues tires d' una mena de paper fet amb fibres batanades de l' escorça d' una figuera anomenada copó; aquestes tires es plegaven en forma d' acordió, i a casa "fulla", prèviament coberta d' una fina capa de clç, s' hi pintaven escenes i jeroglífics.
Malauradament només han arribat fins a nosaltres tres d' aquests llibres, perquè el zel religiós dles conqueridors espanyols els va considerar cosa del dimoni i per ordre del promer bisbe del Yucatán, Diego de Landa, se'n va fer una gran foguera a la plaça major de Mérida(capital del Yucatán). Els llibres que es varen salvar ja eren aleshores a Europa: actualment se'n conserva un a París(còdex peresianus), un a Dresde(còdex dresdensis, del segle XI) i un tercer, el més llarg i més ben conservat, a Madrid(codex trocortensianus, segle XV).
Paradoxalment, el bisbe Landa es va interessar molt per la cultura i els costums maies, i va escriure un llibre(RElación de las cosas del Yucatán), que és la millor font que hi ha per conèixer la vida, els usos i els costums dels amies; també ens dóna el significat de bona part dels jeroglífics, escpecialment els números i els noms dels déus, la qual cosa ha permès desxifrar les inscripcions de les esteles commemoratives i establir les dates exactes dels monuments. La reta de jeroglífics segueixen sent un misteri atès que les transcripcions del bisbe Landa, pel que fa a aquests signes, era equivocada.
El cronista Diego Landa descrivia així la indumentària de la població de Mesoamèrica:
Homes
Que su vestido era un listón de una mano de ancho que les servía de bragas y calzas y que se daban con él algunas vueltas por la cintura de manera que uno de los cabos colgaba adelante i el otro detrás, y que estos cabos los hacóan sus mujeres con curiosidad y labores de luma, y que traían mantas largas y cuadradas y las ataban en los hombros; y que traían sandalias de cáñamo o cuero de venado por curtir, seco, y no usaban otro vestido.
Dones:
Las indias de la costa y de las provincias de Bacalar y Campeche son muy honestas en su traje, porque allende de la cobertura que traían de la mitad para abajo, se cubrían los pechos atandoselos por debajo de los sobacos con una manta doblada; todas las demás no traían de vestidura más que un como saco largo y ancho, abierto por ambas partes y metidas en él hasta los cuadriles donde se los apretaban con el mismo anchor y no tenían más vestidura salvo que la manta con que siempre duermen que, cuando iban en camino, usaban llevar cubierta, doblada o enrollada, y así andaban.
Nens:
Criábanlos en cueros, salvo que de 4 a 5 años les daban una mantilla para dormir y unos listoncillos para honestarse como sus padres, y a las muchachas las comenzaban a cubrir de cintura para abajo.
Deessa maia de la lluna i de les aigües, de la medicina i de la profecia, i del teixit. Ensenya a teixir les dones i les protegeix en el part. Porta serps al cap, collaret d' ossos i ungles de jaguar.És la dona d' ITZAMNÁ, déu sol. La seva filla , IX CHEBEL YAX, és la patrona del brodat i de la fecunditat.
Aquest és un dels monuments creat pels maies,és el temple de Tikal.
ELS MAIES ACTUALS
Els maies varen lluitar aferrissadament durant 19 anys contra els espanyols, varen descobrir que en aquelles terres els recursos a explotar eran força minsos; no hi havia grans riqueses al dur subsòl, i la terra no era apta per a grans explotacions agrícoles o ramaderes. Per aquest motiu l' ocupació del territori, per part dels colonitzadors, no va ser gaire intensa. Els encomenderos varen fer la seva vida, marginant-ne els indígenes, als quals, això sí, explotaven amb duresa. Aquests, doncs, varen viure, o millor sobreviure, conservant els hàbits, les llengües i la cultura tradicionals.
Aquesta supervivència es pot veure encara avui en tots els àmbits, començant pel propi aspecte físic dels indígenes, com es fàcil de comprovar comparant les figures tallades, esculpides o pintades dels seus avantpassats i les imatges dels indicis actuals:estatura baixa, cox massís, cames curtes, cap molt braquicèfal, front fugisser, ulls ametllats i oblica, i especialment el gran nas aquilí característic d' aquestes poblacions.
Més de les 15 llengues que es parlen actualment al territori maia, amb els seus subgrups, provenen d' antigues poblacions, que han resistit abmirablement els impactes de les diferents colonitzacions.
Els hàbits d' alimentació són bàsicament els mateixos que en èpoques pre-colombines: blat de moro(que es mol a les mateixes moles, anomenades metates, que aleshores), fesols, carbasses, cacaus i pebroters.
Els habitacles dels indicis no han sofert tampoc cap mena de variació. Els grans edificis d' època pre-colombina eren habitats pels déus i els sacerdots, mentre que el poble vivia en petites cabanes, semblants a les d' avui,segons podem veure-les representades als motius decoratius d' alguns temples (Chichen Itzá) i a les pintures murals. Quant al tema que ens ocupa, el teixit i la indumentària, no es conservava cap teixit d' època clàssica, i ben pocs de la post-clàssica; en una cova de Chipias s' han trobat restes de teixits amb tècniques de pintat a mà i de tintat amb reserva de color batik, i al pou dels sacrificis de Chichen Itza es varen trobar fragments de teixits carbonitzats que mostren complicades tècniques, ja que les condicions climàtiques de gran humitat destrueixen les fibres.
Es pot considerar que hi ha hagut una certa continuïtat en l' ofici tèxtil des de temps pre-hispànics quant a tècniques bàsiques de decoració i fabricació de teixits, que han sobreviscut la colonització totalitzadora per diferents motius, que s' expliquen a continuació.
A través de certs dibuixos dels còdex que ja coneixem, s' observa que les tècniques del dilat i del teixit en el teler de cintura són les mateixes que les practicades avui dia a les zones muntanyoses i, a més, aïllades, ja que aleshores els teixidors, com ara, eren principalment dones, que treballaven en un espai domèstic.
En els motius decoratius utilitzats als teixits actuals, és possible trobar-hi referències simbòliques a l' antiga cosmogonia maia, que s' han anat trametent oralment i de manera indirecta al llarg dels segles.
A l' època maia, hi havia normes estrictes sobre l' ús de materials i formes, que només podien vestir les classes nobles(per exemple cotó i el sisal més fi, certes peces d' indumentària). Després de la Conquesta, es va oblidar la prohibició, i tothom va poder vestir-se com els seus models en escultures i pintures: d' aquesta manera es va preservar parcialment la tradició.
Quan van arribar els missioners, van mostrar als indígenes com "vestir sants" amb robes, activitat que ja feien els habitants d' aquesta àrea amb les escultures de nobles i déus, motiu pel qual no els va semblar rar. D' aquesta manera, fins avui, els sants porten moltes capes de vestits, prop del cos els més antics. Cada sant d' una comunitat és banyat un cop l' any, i també tant la seva indumentària com els seus ornaments. Quan els vestits són molt vells, es guarden a la caixa dels objectes del sant. De tant en tant, les teixidores consulten els antics huipils de la comunitat per reproduir motius, formes, etc. Això ha contribuït a la pervivència de les tècniques tradicionals.
La colonització va afectar sobretot les terres baixes, on les condicions geogràfiques permetien una explotació del sòl en grans plantacions(entre altres de pal de Campetxe, important tint natural( i la implantació del sistema de latifundisme espanyol. En canvi, a les terres altes, que eren muntanyoses, no s' arribaren a organitzar explotacions rendibles per exportar a Espanya. Per les caracterìstiques pròpies del terreny i les comunicacions dolentes, és on les tradicions es van conservar més intactes.
L' aculturació massiva a l' àrea maia va modificar molts trets de les antigues cultures, però el xoc entre cultures maies és totalment en un sol sentit, i també la cultura europea va deixar-se influir a partir del contacte amb els pobles americans, adoptant productes, tècniques i sistemes de treball nous. Pel que es refereixen als teixits, s' ha de destacar la importància del cotó i dels tints naturals en la producció europea a partir de la Conquesta.
Representació de noble vestit amb gran ornamentació. La indumentària explica l' acció de ñ' escena i el significat ceremonial i metafísic, segons un llenguatge visual codificat. Pintura de Bonampak, s.VIII.
DESCRIPCIÓ DE LES PECES DE LA INDUMENTÀRIA CLÀSSICA
HOMES
Els homes portaven el maxtatl o ex, tapall rectangular o triangular, que duien enrollat i passat entre les cames; els penjava un extrem davant i l' altre darrera, molt decorats.
Es protegien les espatlles, l' esquena i/o el pit amb la capa anomenada patí, que també es podia portar com un ponxo. Duien una jaqueta curta sense mànigues, xicolli, i hi havia un tipus de capa de guerrer folrada. Calçaven els peus amb sandàlies de cuiro i fibra.
Arran de la Conquesta, els homes van adoptar la camisa i el pantaló d' origen espanyol, mentre que el tapall es transforma en faixa. Per abrigar-se, utilitzen el capixay(del castellà capa y sayo) de llana i el sobre pantaló, també de llana.
Com veurem més endevant, els homes adquireixen més ràpidament que les dones els elements culturals externs,són més oberts a les innovacions, mentre que les dones que viuen projectades cap a un espai interior(la casa, la família) són més conservadores i poc inclinades al canvi.
DONES
En els còdex i les escultures s' observa que cobrien el tòrax amb una peça triangular o rodona, el quechquemitl.
Portaven faldilla, pic, que s' enrotlla al voltant del cos, a diferents alçades. A vegades duien una roba de malucs triangular.
Al llarg dels segles, també aquesta indumentària s' ha modificat considerablement. La indumentària tradicional avui està formada pel huipil, brusa d' origen azteca, el corte, faldilla enrotllada, similar a les antigues, una faixa i una lligadura de cap, també relacionada amb les antigues lligadures, que eren de gran complexitat.
El s. XIX, la industrialització per fabricar materials i peces confeccionades va afectar decisivament la indumentària, que d' ha anat adaptant progressivament a les manufactures europees.
A partir de mitjan s.XX s' ha produït un moviment de recuperació de les antigues tradicions en colors, tècniques i motius dels teixits, que s' aconsegueixen gràcies als antics huipils curosament conservats (per la comunitat, així com la documentació fotogràfica serveix per reconstruir una església, anàlogament els teixits són utilitzats com a documents per recuperar les antigues decoracions). S'han creat dues societats Sna Jolobil, de protecció dirigida dels teixits, i Sna jTzíbjom, d' escriptors, a Chiapas. Al Museo Ixchel del Traje Indígena de Guatemala, hi ha un interès creixent en la recollida de peces, investigació sobre la indumentària, i estimulació dels artesans perquè no es perdin les antigues tècniques.
Personatge de Jaina. Ceràmica de la cultura maia clàssica tardana. Teixidora de teles de cintura, portant quechquemitl, i ocell. 16,5 cm. Museo Nacional de Antropología de México.
EL MEDI GEOGRÀFIC. LA POBLACIÓ:
CONDICIONS DE VIDA. INDUMENTÀRIA.
A Guatemala, es distingeixen dos medis: en primer lloc, les planes vora els oceans, on hi ha grans finques d' explotacions agrícoles de cafè i cotó per explotar. El clima és tropical, calorós i humit. A l' altiplà, en canvi, de mesetes i muntanyes, el clima és fresc; les comunitats es comuniquen poc i els pobles són de difícil accés.
La població indígena es concentra principalment a les terres altes, on preserva les seves tradicions en un clima polític inestable: els camperols se senten amenaçats, a causa del foc obert entre la guerrilla i l' exèrcit.
Viuen enmig d' una extraordinària pobresa, que juntament a la forta explosió demogràfica i a la concentració de les terres fèrtils en poques mans, els obliga a una creixent emigració cap a les ciutats (on són victímes d' una ràpida aculturació) i cap a Mècic (que ha acollit 50.000 refugiats de Guatemala en el període 1982-1984). Molts camperols passen uns mesos a les grans explotacions tropicals, per poder disposar d' uns ingressos en metàl.lic, però allí són explotats en nombrosos casos. Pateixen malalties a causa del canvi de clima i a les míseres condicions en què es veuen obligats a malviure. Mentrestant, han d' abandonar camps i animals propis, que es malvenen o deixen a càrrec d' un veí.
A l' època de la Conquesta, Fray Bartolomé Las Casas va denunciar el 1518, les condicions de vida dels indis (Las Casas, 1985:160)
<< Son también gentes paupérrimes y que menos poseen ni quieren poseer de bienes temporales; e por esto no soberbias, no ambiciosas, no cubdiciosas. Su comida es tal, que la de los sanctos en el desierto no parece haber sido más estrecha ni menos deleitosa ni pobre. Sus vestidos comúnmente, son en cueros, cubiertas sus vergüenzas, e cuando mucho cúbrense con una manta de algodón, que será como vara y media o dos varas de lienzo en cuadra. Sus camas son encima de una estera e cuando mucho, duermen en unas como redes colgadas, que en lengua de la Isla Española llamaban hamacas.>>
Del segle XVII, es conserven els documents de Yhomas Gage,1648, Viajes por la Nueva España y Guatemala, sobre la indumentària dels indígenes. (Thomas Gge, 1987: 329-330):
Y aunque en cualquier estación, húmeda o seca, fría o calurosa, y en cualquier lugar, llano o montañoso, limpio o sucio, polvoriento o pedregoso, deben realizar la dura tarea para sus dueños, vestidos con unos harapos que no sirven más que para cubrir la desnudez de su cuerpo e incluso a veces con trapos que no cubren más que la mitad de su piel. Su ropa de todos los días consiste en un par de calzones de lino o lana hasta las rodillas, sin zapatos(aunque en los viajes algunos llevan sandalias de cuero para proteger las plantas de los pies), ni las medidas ni ningún tipo de ropa interior; una camisa corta, que llega hasta un podo más de la cintura y sirve más de capa que de camisa, y un mantón de lana o lino (llamado aiate), que se ata con un nudo por encima del hombro y cuelga por el otro lado casi hasta el suelo, un sombrero de doce peniques o dos chelines, pero que en cuanto se moja con la lluvia se convierte en trozos de papel que caen sobre sus orejas y cuellos. Algunas veces llevan la cama con ellos, pues ésta no es más que una manta de lana con la que se envuelven por las noches, se quitan la camisa y calzones y los dejan debajo de la cabeza a modo de almohada. Otros llevan una corta y ligera esterilla, pero los que no la llevan y no pueden pedírsela prestada al vecino se tumban como pueden sobre el suelo al descubierto como lo haría un caballero inglés en una cama suave y comfortable, y así duermen profundamente, roncando, tras un día de trabajo o después de días de viaje con una carga de cien kilos a la espalda.
La ropa de las mujeres es barata y fácil de manejar. No llevan ropa interior, sino que cubren su desnudez con un tipo de camiseta(que llaman guapil)que cuelga desde los hombros hasta un poco más de la cintura, y con unas mangas anchas y cortas que cubren sólo la mitad de sus brazos. Este guapil está curiosamente labrado, especialmente en la parte baja, con algodón y plumas. Cuando están en casa, generlamnete, se quitan su guapil o camiseta, mostrando la desnudez de su pecho y cuerpo. Las mujeres se tumban en sus camas del mismo modo que lo hacen sus maridos, tampándose únicamente con una manta.
L. O' Neale, en Tejidos de los Altiplanos de Guatemala, (1936)(O'Neale, 1979:223-224)descriu en aquest segle com és la casa dels camperols i el seu aixovar:
Un ajuar para el uso corriente, tal como lo concebimos, es algo desconocido para el hombre o la mujer indígenas. Pueden poseer trajes completamente nuevos, además de los que están usando, pero los cambios introducidos únicamente por el placer de variar no son realizables para la gran mayoría de pobladores de los altiplanos.
El cambio de traje implica espacio y la adopción de ciertas medidas que incluyen la posibilidad de gurdar la ropa en una forma incompatible con la organización actual. Las casa indígenas son construídas con distintos materiales, pero en su mayor parte comprenden una sola pieza. Algunas son hechas con caña revestida de tierra en la parte exterior; otras son de piedra con techos de paja. Casi todos los pisos son de tierra batida, endurecida por el uso. La puerta sirve a la vez de entrada y de ventana. El humo del fuego sale libremente por una esquina y se filtra a través del techo. El interior de la casa está sumido en una mediana oscuridad. Lo que llamamos orden depende de la personalidad de cada cual. He visto unos interiores en los que reinaba la más indescriptible confusión, y otros, en cambio, muy limpios y ordenados. La herramienta professional del hombre estaba adosada a la pared; los útiles para tejer, enrollados con el telar, son disimulados detrás de algo o suspendidos de manera de ser protegidos contra cualquier peligro. El piso de halla cubierto con los artículos que sirven para guardar cosas o cocinar; la indispensable piedra de moler, los jarrones, pichele, canastos, bolsas de acarreo, cantimploras-todos necessarios- que llenan las esquinas y se extienden en el área de trabajo alrededor del fuego. Este surtido de cosas raramente ajusta o encaja las piezas con buen éxito una dentro de otra, por lo que se encuentran constantemente al paso.
El amueblado es de lo más sencillo. La base de la cama es una plataforma sobre la cual se extienden petates y ponchos durante la noche, pero que sirven de asiento y mesa durante el día. Puede encontrarse una estantería de caña y una o más mesitas bajas, algunos taburetes muy pequeños, una silla de asiento duro, dos, tal vez de hechura local. Muchos hogares indígenas poseen un arcón de madera, de la clase fabricada en Totonicapán. Son llevados por comerciantes ambulantes hasta los principales mercados.
Si se tienen presentes estas condiciones y estos tipos de vivienda, no puede uno estrañarse de la escasez de trajes antiguos en los altiplanos de Guatemala, ya que no se puede usar más que un número limitado de prendas al mismo tiempo. El numero de prendas debe variar según los individuos. Un gran número de mujeres que consulté tenían alguna parte de una prenda de vestir en formación sobre su telar. Como cada pieza requiere de una a cuatro secciones para ser completa, el observador menos experimentado puede imaginar cuántas horas debe dedicar la tejedora para cumplir las necesidades vestimentarias de su familia.
Finalment, un document periodístic recent denuncia la situació social a Guatemala avui:
Los indicadores sociales y económicos reflejan una crisis profunda, aunque no puede achacarse principalmente al actual Gobierno por se consecuencia de factores estructurales históricos. El índice de analfabetismo en Guatemala es del 67,4%, y en las zonas indígenas llega hasta el 95%. De cada mil bebés, 80 mueren antes de cumplir un año y 300 antes de los tres años, por desnutrición. La esperanza de vida en la ciudad es de 56 años, y en el campo, de 46. Hay un déficit de 1,2 milliones de casas. El 50% de los guatemalencos está desempleado, y el 70% de ka tierra está en manos de un 2% de la población.
El Pais, viernes 23 de setiembre de 1988
DESCRIPCIÓ DE LES PECES DE LA INDUMENTÀRIA CLÀSSICA
HOMES
Els homes portaven el maxtatl o ex, tapall rectangular o triangular, que duien enrollat i passat entre les cames; els penjava un extrem davant i l' altre darrera, molt decorats.
Es protegien les espatlles, l' esquena i/o el pit amb la capa anomenada patí, que també es podia portar com un ponxo. Duien una jaqueta curta sense mànigues, xicolli, i hi havia un tipus de capa de guerrer folrada. Calçaven els peus amb sandàlies de cuiro i fibra.
Arran de la Conquesta, els homes van adoptar la camisa i el pantaló d' origen espanyol, mentre que el tapall es transforma en faixa. Per abrigar-se, utilitzen el capixay(del castellà capa y sayo) de llana i el sobre pantaló, també de llana.
Com veurem més endevant, els homes adquireixen més ràpidament que les dones els elements culturals externs,són més oberts a les innovacions, mentre que les dones que viuen projectades cap a un espai interior(la casa, la família) són més conservadores i poc inclinades al canvi.
DONES
En els còdex i les escultures s' observa que cobrien el tòrax amb una peça triangular o rodona, el quechquemitl.
Portaven faldilla, pic, que s' enrotlla al voltant del cos, a diferents alçades. A vegades duien una roba de malucs triangular.
Al llarg dels segles, també aquesta indumentària s' ha modificat considerablement. La indumentària tradicional avui està formada pel huipil, brusa d' origen azteca, el corte, faldilla enrotllada, similar a les antigues, una faixa i una lligadura de cap, també relacionada amb les antigues lligadures, que eren de gran complexitat.
El s. XIX, la industrialització per fabricar materials i peces confeccionades va afectar decisivament la indumentària, que d' ha anat adaptant progressivament a les manufactures europees.
A partir de mitjan s.XX s' ha produït un moviment de recuperació de les antigues tradicions en colors, tècniques i motius dels teixits, que s' aconsegueixen gràcies als antics huipils curosament conservats (per la comunitat, així com la documentació fotogràfica serveix per reconstruir una església, anàlogament els teixits són utilitzats com a documents per recuperar les antigues decoracions). S'han creat dues societats Sna Jolobil, de protecció dirigida dels teixits, i Sna jTzíbjom, d' escriptors, a Chiapas. Al Museo Ixchel del Traje Indígena de Guatemala, hi ha un interès creixent en la recollida de peces, investigació sobre la indumentària, i estimulació dels artesans perquè no es perdin les antigues tècniques.
EL MEDI GEOGRÀFIC. LA POBLACIÓ:
CONDICIONS DE VIDA. INDUMENTÀRIA.
A Guatemala, es distingeixen dos medis: en primer lloc, les planes vora els oceans, on hi ha grans finques d' explotacions agrícoles de cafè i cotó per explotar. El clima és tropical, calorós i humit. A l' altiplà, en canvi, de mesetes i muntanyes, el clima és fresc; les comunitats es comuniquen poc i els pobles són de difícil accés.
La població indígena es concentra principalment a les terres altes, on preserva les seves tradicions en un clima polític inestable: els camperols se senten amenaçats, a causa del foc obert entre la guerrilla i l' exèrcit.
Viuen enmig d' una extraordinària pobresa, que juntament a la forta explosió demogràfica i a la concentració de les terres fèrtils en poques mans, els obliga a una creixent emigració cap a les ciutats (on són victímes d' una ràpida aculturació) i cap a Mècic (que ha acollit 50.000 refugiats de Guatemala en el període 1982-1984). Molts camperols passen uns mesos a les grans explotacions tropicals, per poder disposar d' uns ingressos en metàl.lic, però allí són explotats en nombrosos casos. Pateixen malalties a causa del canvi de clima i a les míseres condicions en què es veuen obligats a malviure. Mentrestant, han d' abandonar camps i animals propis, que es malvenen o deixen a càrrec d' un veí.
A l' època de la Conquesta, Fray Bartolomé Las Casas va denunciar el 1518, les condicions de vida dels indis (Las Casas, 1985:160)
<< Son también gentes paupérrimes y que menos poseen ni quieren poseer de bienes temporales; e por esto no soberbias, no ambiciosas, no cubdiciosas. Su comida es tal, que la de los sanctos en el desierto no parece haber sido más estrecha ni menos deleitosa ni pobre. Sus vestidos comúnmente, son en cueros, cubiertas sus vergüenzas, e cuando mucho cúbrense con una manta de algodón, que será como vara y media o dos varas de lienzo en cuadra. Sus camas son encima de una estera e cuando mucho, duermen en unas como redes colgadas, que en lengua de la Isla Española llamaban hamacas.>>
Del segle XVII, es conserven els documents de Yhomas Gage,1648, Viajes por la Nueva España y Guatemala, sobre la indumentària dels indígenes. (Thomas Gge, 1987: 329-330):
Y aunque en cualquier estación, húmeda o seca, fría o calurosa, y en cualquier lugar, llano o montañoso, limpio o sucio, polvoriento o pedregoso, deben realizar la dura tarea para sus dueños, vestidos con unos harapos que no sirven más que para cubrir la desnudez de su cuerpo e incluso a veces con trapos que no cubren más que la mitad de su piel. Su ropa de todos los días consiste en un par de calzones de lino o lana hasta las rodillas, sin zapatos(aunque en los viajes algunos llevan sandalias de cuero para proteger las plantas de los pies), ni las medidas ni ningún tipo de ropa interior; una camisa corta, que llega hasta un podo más de la cintura y sirve más de capa que de camisa, y un mantón de lana o lino (llamado aiate), que se ata con un nudo por encima del hombro y cuelga por el otro lado casi hasta el suelo, un sombrero de doce peniques o dos chelines, pero que en cuanto se moja con la lluvia se convierte en trozos de papel que caen sobre sus orejas y cuellos. Algunas veces llevan la cama con ellos, pues ésta no es más que una manta de lana con la que se envuelven por las noches, se quitan la camisa y calzones y los dejan debajo de la cabeza a modo de almohada. Otros llevan una corta y ligera esterilla, pero los que no la llevan y no pueden pedírsela prestada al vecino se tumban como pueden sobre el suelo al descubierto como lo haría un caballero inglés en una cama suave y comfortable, y así duermen profundamente, roncando, tras un día de trabajo o después de días de viaje con una carga de cien kilos a la espalda.
La ropa de las mujeres es barata y fácil de manejar. No llevan ropa interior, sino que cubren su desnudez con un tipo de camiseta(que llaman guapil)que cuelga desde los hombros hasta un poco más de la cintura, y con unas mangas anchas y cortas que cubren sólo la mitad de sus brazos. Este guapil está curiosamente labrado, especialmente en la parte baja, con algodón y plumas. Cuando están en casa, generlamnete, se quitan su guapil o camiseta, mostrando la desnudez de su pecho y cuerpo. Las mujeres se tumban en sus camas del mismo modo que lo hacen sus maridos, tampándose únicamente con una manta.
L. O' Neale, en Tejidos de los Altiplanos de Guatemala, (1936)(O'Neale, 1979:223-224)descriu en aquest segle com és la casa dels camperols i el seu aixovar:
Un ajuar para el uso corriente, tal como lo concebimos, es algo desconocido para el hombre o la mujer indígenas. Pueden poseer trajes completamente nuevos, además de los que están usando, pero los cambios introducidos únicamente por el placer de variar no son realizables para la gran mayoría de pobladores de los altiplanos.
El cambio de traje implica espacio y la adopción de ciertas medidas que incluyen la posibilidad de gurdar la ropa en una forma incompatible con la organización actual. Las casa indígenas son construídas con distintos materiales, pero en su mayor parte comprenden una sola pieza. Algunas son hechas con caña revestida de tierra en la parte exterior; otras son de piedra con techos de paja. Casi todos los pisos son de tierra batida, endurecida por el uso. La puerta sirve a la vez de entrada y de ventana. El humo del fuego sale libremente por una esquina y se filtra a través del techo. El interior de la casa está sumido en una mediana oscuridad. Lo que llamamos orden depende de la personalidad de cada cual. He visto unos interiores en los que reinaba la más indescriptible confusión, y otros, en cambio, muy limpios y ordenados. La herramienta professional del hombre estaba adosada a la pared; los útiles para tejer, enrollados con el telar, son disimulados detrás de algo o suspendidos de manera de ser protegidos contra cualquier peligro. El piso de halla cubierto con los artículos que sirven para guardar cosas o cocinar; la indispensable piedra de moler, los jarrones, pichele, canastos, bolsas de acarreo, cantimploras-todos necessarios- que llenan las esquinas y se extienden en el área de trabajo alrededor del fuego. Este surtido de cosas raramente ajusta o encaja las piezas con buen éxito una dentro de otra, por lo que se encuentran constantemente al paso.
El amueblado es de lo más sencillo. La base de la cama es una plataforma sobre la cual se extienden petates y ponchos durante la noche, pero que sirven de asiento y mesa durante el día. Puede encontrarse una estantería de caña y una o más mesitas bajas, algunos taburetes muy pequeños, una silla de asiento duro, dos, tal vez de hechura local. Muchos hogares indígenas poseen un arcón de madera, de la clase fabricada en Totonicapán. Son llevados por comerciantes ambulantes hasta los principales mercados.
Si se tienen presentes estas condiciones y estos tipos de vivienda, no puede uno estrañarse de la escasez de trajes antiguos en los altiplanos de Guatemala, ya que no se puede usar más que un número limitado de prendas al mismo tiempo. El numero de prendas debe variar según los individuos. Un gran número de mujeres que consulté tenían alguna parte de una prenda de vestir en formación sobre su telar. Como cada pieza requiere de una a cuatro secciones para ser completa, el observador menos experimentado puede imaginar cuántas horas debe dedicar la tejedora para cumplir las necesidades vestimentarias de su familia.
Finalment, un document periodístic recent denuncia la situació social a Guatemala avui:
Los indicadores sociales y económicos reflejan una crisis profunda, aunque no puede achacarse principalmente al actual Gobierno por se consecuencia de factores estructurales históricos. El índice de analfabetismo en Guatemala es del 67,4%, y en las zonas indígenas llega hasta el 95%. De cada mil bebés, 80 mueren antes de cumplir un año y 300 antes de los tres años, por desnutrición. La esperanza de vida en la ciudad es de 56 años, y en el campo, de 46. Hay un déficit de 1,2 milliones de casas. El 50% de los guatemalencos está desempleado, y el 70% de ka tierra está en manos de un 2% de la población.
El Pais, viernes 23 de setiembre de 1988
Mercat de Santiago Atitlán.1965.
Mercat a les escales de l' església de Chichicastenango.
Teixidora de Sta.Catalina Polopó. Sololá.
Detall de les mans d' una teixidora de Nahulá.
Huipil de Nebaj.
Huipil ceremonial. Chichicastenango.
Detall creu maia amb el sol i les quatre fases de la lluna.Chichicastenango.
Huipil de San Juan Cenalapa.
Detall d' un ocell.Faixa de San Juan Sacatepéquez.
Detall d' un ànec. Faixa de San Juan Sacatepéquez.
<
Detall fils de l' ordit de <>Atitlán.
Vel de núvia d'Almolonga.Quetzaltenango.
