TIPOS DE KIMONO:
Mofuku
kurotomesode
Furisode
Irotomesode
Iromugi
Tsukesage
Komon
Yukata
Tècniques
Brodat amb cristalls: Té el seu origen a la Índia, especialment al Rajastàn, Gujarat i a Sind (al Pakistà), que son zones desèrtiques i es diu que la gent d’aquestes zones tenen un gust especial pels miralls perquè els recorden al reflex de l’aigua.
El mirall es trenca en trossos del tamany d’una mà i es distribueixen a les petites poblacions rurals, on les dones dels camperols els tallen amb tisores en petits fragments en forma de quadrats, cercles o triangles. Els miralls s’agafen al teixit amb unes puntades verticals i horitzontals, i tot seguit es fa una puntada al voltant, amb funció de subjecció, però amb intenció decorativa. Aquest tipus de brodat s’anomena shisha, i no és més que un punt tipo oller o de escapulari, en totes les d¡seves variants.
Monedes y lluentons: Les monedes es poden col•locar als teixits per decorar, és una forma de salvaguardar els béns, però també un forma d’ostentació de la riquesa personal. A moltes cultures les joves esposades i els nens encara s’engalanen amb monedes perquè pensen que la seva lluentor allunyen la presa d’ull. Els lluentons tenen el seu origen a Venècia durant al s XVII, i són molt utilitzades per decorar teixits també a la Índia. Tot i que no és característic es fan servir molt
Exemple de toràn, de Saurashtra del sXX, amb miralls brodats i lluentons . Wikipedia
Brodat shisha http://blog.craftzine.com/archive/2008/02/
El Pulkhari: Típic de la zona de Punjab. Literalment vol dir “treball de flors”. Les dones de la India portaven uns xals a diari fets amb aquesta tècnica, que normalment no estaven totalment brodats i es podien veure les vores i parts del teixit de base, però per les ocasions de festa, es confeccionaven uns pulkharis anomenats Bagh, en que la totalitat del teixit és brodat. Al néixer les nenes, les seves avies comencen a brodar el bagh que la seva neta portarà el dia de la seva boda, i per això, aquestes peces de roba es consideren com un tresor familiar. Les puntades del brodat es fan en vertical i horitzontal, proporcionant una textura molt variada.
Exemple de Kalkhari de Pnjab, 1885. http://www.whitworth.manchester.ac.uk/
LABORS D’APLICACIÓ: Consisteix en cosir fragments de teixit sobre un teixit de base. Es tallen els retalls de teixit en formes geomètriques, s’embasten a la base, i després es fica a sota tot el sobrant donant volum a la forma.
BANDHANI: Tipus de tintatge per reserva, on es reserven zones del teixit anusant-lo amb una amarra. La tècnica de l’Ikat és una tècnica de tenyit manual de fils, on també es realitza una reserva, be amb nus o amb substàncies impermeables que impedeixen la penetració del tint. Els teixits resultants d’aqusts fils s’anomenen com la pròpia tècnica.
ESTAMPACIÓ AMB SEGELL: És un dels sistemes més antics d’estampació, ja utilitzat pels Xinesos al s VII, i que la Índia va popularitzar a Europa amb els seus estampats en cotó. Consisteix en la utilització d’uns blocs de fusta tallada o de metall gravat, que al ser impregnats amb colorant, permeten l’aplicació del dibuix de forma repetida. Avui dia amb la industrialització, es segueix utilitzant manualment en produccions seriades exclusives.
Exemple de segell, i fàbrica on s’estan produint amb segell uns teixits que representen un mandala. www.utn.edu.ar/download.aspx?idFile=13766
Altres tèxtils
Chakla: Son uns penjadors de paret tradicionals, fets a Guajarat. Solen ser brodats amb seda sobre una base de cotó. Normalent tenen el voltants emmarcats amb unes franges amb motiu geomètrics repetits. Normalment els dissenys son geomètrics, amb flors i animals, i de vegades poden tenir brodats amb miralls.
Exemple de Chakla de Gujarat, a l’est de la Índia, de principis del sXX. Wikipedia
Pulkhari: És un teixit brodat a mà sobre un Khaddar (teixit llis de cotó). Forma part de l’aixovar de la núvia que el comença a brodar amb la tècnica del pulkhari, que li ha ensenyat la seva mare des de molt petita. Cada família té les seus propis dissenys. Més endavant s’ajunten dos o tres pulkharis per crear el shawl, que és una peça de roba rectangular que es col•loca sobre l’espatlla, envoltant el cos, i de vegades cobrint també el cap.
Exemple de Pulkhari (http://www.theenglishmall.com/) i retrat d’una noia amb shawl (www.odisea2008.com/)
Toran: És una peça decorativa per les portes, normalment està decorada amb flors i fulles de mango, o amb cordes per anusar-ho a la porta. Forma part de la cultura tradicional hindú sol ser de molts colors, y normalment s’hi representen animals, flors o inclús persones i Déus. Es sol utilitzar per celebrar el Pooja, que es un culte hindú.
Exemples de Toran
KAGALA: Son uns tapissos que solen ser d’ant i al damunt porten brodats en relleu, normalment omplerts de cotó que els hi dona una textura amb molt gruix. A part van brodats amb fils d’or i de plata.
Exemple de Kagala
KANTHAS: Es confeccionen amb varies capes de robes usades procedents dels dhotis o dels saris, cosits normalment amb fil blanc, fent un efecte d’encoixinat. Quan es vol crear un disseny a alguna determinada zona, es perfilen els dibuixos en negre amb punt de cadeneta, i després s’emplena amb hilvans de diferent color. Els motius inclouen animals, flors, artistes de circ, escenes rurals, personatges històrics etc.
Exemples de Khantas del s.XIX www.gurusadaymuseum.org/col_textiles.html
Tendals i veles: A Rajastàn i Gujara, és costum transportar a la núvia a la casa del seu futur marit en un carro portat per bous que va tot cobert de teixits amb brodats i labors aplicades. Sobre la carretera s’instal•la una tenda per ocultar a la núvia dels ulls dels curiosos.
Carro de bous portant a una núvia
Fragment de tendal d’un carro de bous. Del llibre Textiles del mundo
Vestimenta tradicional
FALDILLES BANJARA: Fetes a mà per les dones de la tribu dels Banjara a Rajastàn. Tenen una cintura molt ampla brodada amb miralls, i la resta de la faldilla està decorada amb brodats i tèxtils aplicats del sud de la India. També poden tenir closques de mar, monedes, contes o cascabells.
Exemple de faldilla Banjara www.aprendedanzatribal.com/faldas.html
SARI: És el vestit tradicional usat per les dones de la Índia, segons la zona té diferents noms com seere en idioma canarès, cheera, en idioma telegú i podavai en idioma tamil.
És una peça molt antiga ja mencionada en els antics textos vèdics i que no ha passat de moda de fa més de 5000 anys. Molt colorits i fets de seda o cotó. Es tracta d’un rectangle de teixit que sol mesurar de 5 a 6 metres de llarga i 1,20 metres d’ample. Es sol portar amb una brusa a sota, i en alguns casos, especialment les dones més modernes, també porten una faldilla llarga anomenada peikot. Al ser una peça de roba molt senzilla, el teixit està molt treballat, i es sol combinar amb accessoris de major complexitat.
Sortint de la moda cotidiana tradicional, les núvies vesteixen de color vermell o rosa, a diferència d’altres cultures, mai no vesteixen de blanc. Així com l’ús de la moda d’altres llocs està condicionada a factors com el clima, a la Índia també influeix la casta, no en el tipus de confecció, però sí en els materials i ornaments.
Il•lustració de la col•locació d’un sari http://www.bookcase.com/
Dona col•locant-se un sari. http://viajealaindia.es/
Salwars: Tipo de pantaló ampli de seda que s’utilitza per les dones en certes regions de la Índia amb una túnica al damunt, que originalment estava reservada als homes. És una vestimenta típica de les zones muntanyoses del nord, i més còmode que el sari tradicional.
Per homes és més comú anomenar-los dhoti, que és típic de la Vall del Ganges i de Bengala. És una peça que sol mesurar uns 5 metres de llarg, de color blanc o cru, i s’enrotlla al voltant de la cintura, i s’uneix passant-lo pel mig de les cames. Els homes a part, per influència de presència islàmica, a partir del segle XII, utilitzen el turbant i una túnica llarga denominada kurta. De la mateixa manera per influència dels mongols, s’utilitza una casaca lligada a la cintura que s’anomena jama, i que a la part de baix es combina amb el pajama que és un pantaló.
VEL: Les dones solen cobrir els seus cabells amb un vel, i solen portar pintat uun punt vermell al mig de les celles, lloc associat amb el tercer ull, centre de la intuïció i la concentració metafísica, que simbolitza la font de la vida i l’energia. De totes maneres la seva presència denota també l’estat civil d’una dona soltera o casada, però les vídues no el porten.
Exemple de Dhoti masculí. www.laguia2000.com/india
EL BROCAT
La tècnica del brocat, especialment en or i plata, considerada l’art de donar vida a la seda, té una antiga tradició a la Índia. La seda és una fibra duradora, forta, fina i suau i és el material més important del brocat, que proporciona uns teixits molt suaus. A part dels brocats de pura seda, podem trobar-los també de seda barrejada amb cotó. És el teixit característic del Saris.
Trobem moltes i variades qualitats de seda crua per tot el territori Indi, i les millors qualitats per fer aquest teixit son les sedes de Tanduri (importades de Malda i d’altres zones de Bengala), la seda de Banaka (que és més fina i usada sobre tot per fer teixits sofisticats, turbants i mocadors) i la seda de Mukta (més gruixuda i duradora, usada per fer KIMKHABS, que són brocats de seda amb fils d’or i plata, ja que la seda fina no suporta els grans motius daurats i platejats).
Per fer els brocats, la seda passa per un procés de refinament. Primer es torsiona la seda en cru, donant un fil de seda, seguidament s’enrotlla en rodets controlant que sigui ben arrodonida i de gruix uniforme. Quan el fil s’ha processat, es decolora i es desengoma , ja que la seda té sericina en la seva composició, que és un tipus de goma. Al treure-li la goma, el fil guanya brillantor i suavitat, que ajuda a la penetració posterior dels tints. Finalment, es bull amb sabó i aigua durant un temps, i ja és llesta per ser tenyida.
Foto de Peter Ackroyd, extret del llibre Traditional Indian Textiles.
La bellesa del brocat, depèn molt dels seus colors. Els colors tenen una càrrega de matissos i una associació poètica en els teixits. A la Índia, qualsevol color té el seu significat, tradició i contingut emocional. Per exemple:
VERMELL: Color de l’amor. Els tres tons de vermell es refereixen als tres estats de l’amor, entre ells el matrimoni.
GROC: És el color de la primavera, de les margalides joves, dels vents del sud i de l’eixam d’abelles.
BLAU ÍNDIGO: És el color del Krishna, el Déu nen pastor i també evoca al núvol plujós.
HARI NILA (Blau clar): És el color de l’aigua on es reflexa el cel.
GROC SAFRÀ: és el color que representa la terra, i el color del yogui que renuncia a ella en la seva recerca i és també el color de la vidència.
Els tres Déus principals de l’Hinduisme, també tenen el seu propi color; Brahman és vermell, Shiva és blanc i Visnú és blau.
El color s’obté dels tints. Al principi es feien servir molt els tints vegetals. Produeixen uns tints forts que han estat usats per generacions i que es mantenen sempre brillants. Avui dia, han deixat lloc a les anilines que són més barates i triguen menys temps en fixar-se, a part de produir una gran varietat de matisos.
En quant als fils d’or i plata, també tenen el seu simbolisme que està recollit en un antic text sànscrit, que diu de l’or que elimina l’excés dels tres humors i que millora la vista i del plata és bona per la bilis i ajuda a expectorar.
FONTS:
www.textileasart.com
Trobem moltes i variades qualitats de seda crua per tot el territori Indi, i les millors qualitats per fer aquest teixit son les sedes de Tanduri (importades de Malda i d’altres zones de Bengala), la seda de Banaka (que és més fina i usada sobre tot per fer teixits sofisticats, turbants i mocadors) i la seda de Mukta (més gruixuda i duradora, usada per fer KIMKHABS, que són brocats de seda amb fils d’or i plata, ja que la seda fina no suporta els grans motius daurats i platejats).
Exemple de Kimkhab, de seda amb fils metàl•lics datat a finals del s. XIX. www.marlamallett.com
Per fer els brocats, la seda passa per un procés de refinament. Primer es torsiona la seda en cru, donant un fil de seda, seguidament s’enrotlla en rodets controlant que sigui ben arrodonida i de gruix uniforme. Quan el fil s’ha processat, es decolora i es desengoma , ja que la seda té sericina en la seva composició, que és un tipus de goma. Al treure-li la goma, el fil guanya brillantor i suavitat, que ajuda a la penetració posterior dels tints. Finalment, es bull amb sabó i aigua durant un temps, i ja és llesta per ser tenyida.
Procés de teixit d’un sari a Varanasi
Foto de Peter Ackroyd, extret del llibre Traditional Indian Textiles.
La bellesa del brocat, depèn molt dels seus colors. Els colors tenen una càrrega de matissos i una associació poètica en els teixits. A la Índia, qualsevol color té el seu significat, tradició i contingut emocional. Per exemple:
VERMELL: Color de l’amor. Els tres tons de vermell es refereixen als tres estats de l’amor, entre ells el matrimoni.
GROC: És el color de la primavera, de les margalides joves, dels vents del sud i de l’eixam d’abelles.
BLAU ÍNDIGO: És el color del Krishna, el Déu nen pastor i també evoca al núvol plujós.
HARI NILA (Blau clar): És el color de l’aigua on es reflexa el cel.
GROC SAFRÀ: és el color que representa la terra, i el color del yogui que renuncia a ella en la seva recerca i és també el color de la vidència.
Els tres Déus principals de l’Hinduisme, també tenen el seu propi color; Brahman és vermell, Shiva és blanc i Visnú és blau.
El color s’obté dels tints. Al principi es feien servir molt els tints vegetals. Produeixen uns tints forts que han estat usats per generacions i que es mantenen sempre brillants. Avui dia, han deixat lloc a les anilines que són més barates i triguen menys temps en fixar-se, a part de produir una gran varietat de matisos.
En quant als fils d’or i plata, també tenen el seu simbolisme que està recollit en un antic text sànscrit, que diu de l’or que elimina l’excés dels tres humors i que millora la vista i del plata és bona per la bilis i ajuda a expectorar.
FONTS:
www.textileasart.com
Cultura tèxtil a la Índia
La India té una rica i diversa tradició tèxtil. La artesania, constitueix una de les principals indústries del país, i de fet els productes tèxtils fets a mà es poden veure a les passarel•les de París, a les millors tendes de Nova York, i també les catifes de la Índia fetes a mà, cobreixen alguns dels pisos més elegants del món.
Els artesans de la India, solen aprendre aquest art com una professió hereditària que els ensenyen des de la infància. Algunes de les destreses son tan complexes i especialitzades, com la trituració de pedres i minerals per aconseguir pigments, que el procés de elaboració és un secret que encara guarden un petit nombre de famílies. Altres habilitats s’aprenen amb la pràctica permanent. Algunes son especialitats regionals, amb tècniques, motius i materials específics que permeten identificar-les immediatament, d’altres es troben amb diferents variants per tot el territori indi.
Al les zones muntanyoses trobem els Gujarad, que creen uns teixits de llana i cotó amb molt de color amb utensilis creats per ells mateixos, amb els que també fan adorns i peces de roba.
Son també molt coneguts els teixits de cachemira, amb el que es fan xals, catifes o brocats, dels artesans d’Utrar Pradesh i de Cachemira.
L’origen de la tradició tèxtil, la trobem a la Vall de L’Índic, 2500 aC. La gent d’aquesta civilització utilitzaven cotó casolà usat per teixir manualment les seves pròpies robes. Excavacions a Harappa i Mohenjo Daro van trobar objectes com agulles fetes d’ós i fusos de fusta que ens suggereix que aquest cotó va ser utilitzat per fer vestits. S’han trobat també fragments de cotó teixit en aquests llocs.
La primera informació escrita sobre tèxtils a la Índia la trobem recollida als textos sagrats del Rig-Veda, que fa referència al procés de teixiduria . També fan referència els antics poemes RAMAYANA(s. III aC) i MAHABHARATA (s. VI aC), que parlen de la varietat de teixits d’aquesta època. El Ramayana es refereix als rics estils vestits per l’aristocràcia de l’època i també a la vestimenta dels ascetes, místics i també de les classes populars.
Podem obtenir també informació de les diferents escultures dels periodes MAURYAN (321 a 185 AC) y GUPTA (320 A 550 Ac), així com de les antigues escriptures budistes i les pintures murals, com les de les coves de Ajanta.
Escultura del període Mauryan i relleu del període Gupta
Conta la llegenda, que quan la cortesana Amrapali, del regne Vaishali, va conèixer a Buda, vestia un sari fet d’un luxós teixit semitransparent, i això ens dóna una visió de l’avançada tècnica tèxtil de l’antiga Índia.
Històricament, l Índia va tenir nombroses relacions comercials amb el món exterior, de fet els teixits indis tenien molta popularitat. A les últimes eres del cristianisme a l’Imperi Romà, va tenir molta importància la seda. S’han trobat també fragments de teixit de cotó originari de Gujarat a les tombes egípcies del s. V aC. Els teixits de cotó, es van exportar també a la Xina durant l’Epoca de la Ruta de la Seda. Els teixits de seda, també van ser exportats a Indonèsia durant el s XIII, i també es feien exportacions de cotó estampat i de Chinz (teixit de cotó normalment estampat amb un patró floral, i que té una lleugera brillantor) cap a les zones europees i a les zones de l’Est abans de l’arribada dels europeus a la Índia. La British East India Company també va comercialitzar teixits de cotó i seda que inclouen les famoses muselines de cotó molt suau, de Dacca, Bengal, Bihar i Orissa.
Exemple de disseny de Chintz.
Totes les tradicions del passat tèxtil, es poden encara veure a través dels motius, patrons, dissenys i a través de les mil•lenàries tècniques de teixir utilitzades encara avui dia.
FONTS:
Wikipedia/ Cultura del Valle del Indo
www,descubriendobollywood.com
EL TEIXITS A L'ÀFRICA OCCIDENTALÀfrica Occidental, territori que compren de Mauritània a Sierra Leone, la Badia de Benín fins a la frontera amb Camerun, és considerat com el cor de l’Àfrica tèxtil. http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/dicc/html/mapas/html/map04.html
El Continent Africà, en general gaudeix d’una gran tradició tèxtil, però és potser aquesta zona la més diversa i rica pel que fa a tècniques i varietat de dissenys.
Els africans viuen el tèxtil d’una manera molt especial, els dissenys de les seves robes formen part de la seva identitat cultural, gràcies a això a fet possible que encara avui es segueixin produint teixits de tècniques complicades que requereixen molt temps.
La pressió dels teixits industrials asiàtics també ha arribat al Continent Africà, i el que fa que segueixi viva la producció artesanal de teixit amb tècniques molt específiques i dissenys propis és el fet de que aquestes robes segueixen marcant els moments més importants d’una persona en la societat. El naixement, la primera menstruació, el matrimoni o la mort, requereixen d’unes cerimònies i robes especials per a cada ocasió. Cal afegir que algunes robes són considerades símbol d’estatus social i només les portaran governants o homes relacionats amb la religió. Un exemple d’això serien els teixits Kente. Un altre factor que preserva de la pèrdua d’aquesta tradició, és que algun teixit, com seria per exemple el Bogolanfini de Mali, ha esdevingut moda i s’exporten al mercat Afro-Americà com a reivindicació pan-africana o de la “negritud”.
La matèria primera més utilitzada en la producció de teixits és el cotó. En un passat no massa llunyà també s’utilitzava molt la ràfia, així com trobem que a Nigèria s’emprarà la seda salvatge per a brodar, provinent de comerciants que arribaven a la zona.
Tenim referències d’activitat tèxtil en aquesta part del Continent Africà de fa molt temps. Ibn Battutha, en el SXIV cita uns forats per tenyir a la ciutat de Kano, al Nord de Nigèria que encara avui, set segles després estan en funcionament.
El clima d’aquesta zona és en general càlid i humit, això fa que en principi la necessitat d’abric sigui escassa. Serà doncs la progressiva islamització o cristianització segons el lloc, el que va fer que els teixits tinguessin cada vegada més demanda i que augmentés la producció.
El matís blau del glast domina des del riu Senegal fins la frontera amb Camerun. Tradicionalment l’anyil ( Lonahocarpus cyanescens) és la planta que s’empra per la tinció dels teixits, actualment s’han introduït tints sintètics amb els que s’obtenen dissenys mots coloristes amb tècniques de reserves com pot ser des de lligar la roba, plegar-la o cosir-la per tal de que el tint no penetri. La tècnica de reserva amb cera també és molt utilitzada i sembla ser que va ser introduïda pels colonitzadors holandesos.
Un dels teixits més preuats són els teixits a bandes. Aquests, són el resultat d’unir diferents bandes estretes, costat a costat. Es cusen unes vint bandes, teixides en uns telers molt estrets. En resulten unes mantes a ratlles o quadrats d’una gran bellesa i impacte estètic. Els dissenys varien segons l’ètnia que les ha produïda i també a l’ús cerimonial al que va destinat.
Els orígens del teixit a bandes és incert, si és una tècnica que va travessar el Sàhara o és originària de Àfrica Occidental és tema d’especulació, tot i que en unes excavacions fetes a Mali es van trobar aquest tipus de teixit i es va datar del S.XI.Exemples dels teixits a bandes són els Kente de l’ètnia Ashanti i els Adanudo dels Ewe de Ghana.
A Mali també fan mantes de llana amb aquesta tècnica, introduint trames suplementàries per a dibuixar algun motiu simbòlic, com animals, mans o altres motius geomètrics.
A Sierra Leone i Libèria, és característic l’ús d’un teler de bandes estretes en forma de trípode. Aquest te la propietat de ser transportable. Així el teixidor, va allà on és reclamat, munta el teler i quan acaba la feina s’instal•la en un altre lloc.
Els teixidors de la zona produeixen peces multicolors, encara que les seves peces més famoses són relativament austeres en blanc i negre.Els ASHANTI produeixen els coneguts teixits KENTE en cotó o seda, malgrat que actualment es fa servir sobretot el rayon.
Els colors de les peces són molt variats: blau, verd, groc, vermell, magenta que els combinen de manera contrastada. Pels teixits més de diari utilitzen el cotó que tenyeixen amb glast.
Els EWE, considerats els més hàbils de Àfrica Occidental, utilitzen el cotó i el rayon, introduint motius animals o figuratius. Actualment també segueixen l’estil Ashanti per l’exportació al mercat Afro-americà.La peça és el resultat de cosir unes 16- 24 bandes, que poden fer uns 60 metres de llarg. Els teixidors són tradicionalment homes.
Els DJERMA, habiten la part oriental de la badia de Niger . Els seus dissenys es caracteritzen per ser un mosaic en forma de diamant, en negre o vermell sobre fons blanc.
A la badia de Niger, és l’únic lloc, apart de Cap verd, on hi ha les condicions per poder tenir ovelles i confeccionar amb llana.
Els Fulani, teixeixen unes mantes anomenades Khaasa, que les porten en l’època freda, per les seves característiques de pes i gruix i que només són exportades en petit nombre al Nord de Nigèria, Burkina Faso i Ghana.
El procés que va de tondre el ramat, fins l’acabat final de la manta, està organitzat i jerarquitzat segons posició social.
L’ordit és de cotó i la trama de llana i es teixeixen en telers horitzontals. Es cusen unes sis bandes d’uns 15 cm d’ample, amb decoració de trama suplementària d’influència nord africana, amb referència a l’aigua i a la fertilitat.
Els Fulani són teixidors nómades, així que van als campaments tuaregs, per teixir peces per l’interior de les tendes, coneguts amb els noms de arkilla jenko i arkilla Kerka.
A Nigèria, els homes teixeixen el telers horitzontals. De les ètnies Hausa i Yoruba. Els teixidors es posen un al costat de l’altre sota la direcció d’un mestre. És un aprenentatge que el feien nois de 8 a 15 anys, i que després marxaven i només tornaven a aquesta feina com a mestres si havien aconseguit guanyar prou diners per muntar el propi taller. Actualment les coses han canviat i també hi ha noies, que poden seguir en el taller quan han acabat l’aprenentatge.Les dones Yoruba i Igbo teixeixen en telers verticals. Poden fer teixit pla que després tenyeixen amb glast o bé peces multicolors amb trames suplementàries.
LES ROBES TENYIDES I ESTAMPADES A L’OCCIDENT AFRICÀ.
El glast o índic és tradicionalment la substància tintòria més emprada a l’Àfrica Occidental. Per tal d’aconseguir diferents dissenys i dibuixos sobre la roba s’utilitzen tècniques de reserva i així el tint no penetra en el teixit i forma curiosos motius.
Actualment, s’han introduït tints sintètics, que fan possibles teles multicolors.
A Gàmbia, Mali, Senegal és molt popular la tècnica de lligar i tenyir. Es lliga la roba amb cordes o fils, allà on està lligat el tint no penetra i es poden aconseguir un dissenys geomètrics de gran bellesa. Un dels motius més famosos a Mali s’anomena “ull de Salamandra”.
A Nigèria, també s’empra aquesta tècnica i allà s’anomena adire oniko que significa resistent al lligat.
A Costa d’Ivori, els Dida tenyeixen encara avui dia amb arrels i fulles que donen unes tonalitats grogues vermelles i negres.
A Senegal, a Sant Louis són coneguts i preuats les robes tenyides amb la tècnica de cosir o de puntejar i fer així reserves.
No sempre es fa tot a ma, les màquines de cosir Singer que van ser introduides al S. XIX i XX pels colonitzadors europeus i en resultaran un dissenys més lineal però molt interesants.
En aquesta zona d’Àfrica, s’empra una tècnica anomenada Ikat, que prové d’Àsia, i que concretament és una veu Malaya. Aquesta tècnica va ser introduïda pel comerç que existí gràcies al pelegrinatge a la Meca, on hi ha un intercanvi amb tot el mon islàmic.
La tècnica ikat consisteix en tenyir l’ordit o la trama o ambdós abans de teixir. Per exemple, en el cas de voler tenyir l’ordit, es fan unes reserves lligant aquelles parts que es volen blanques i es tenyeix amb glast la resta.
Els dissenys amb aquesta tècnica solen ser blaus i blancs.
Una altra tècnica d’aquesta zona és l’anomenada adire eleko, que vol dir reserva amb pasta de midó, aplicada sobre la roba abans d’introduir en el bany de tint. Actualment aquesta tècnica és poc emprada. Els dibuixos són aplicats a mà i seguint una composició quadriculada.També la pasta de midó pot ser aplicada amb un estarcit o plantilla. Els resultat son unes robes amb dibuixos blau clar sobre fons blau anyil.
RESERVA AMB CERA
Les teles estampades i tenyides amb reserves de cere són molt estimades per tots els africans occidentals. Els colors vius i alegres, son genericament coneguts amb el nom de gara, i se’n fan moltes imitacions fins i tot industrials, que són difícils de distingir dels originals.
Sembla ser que la tècnica va ser introduïda pels soldats que van anar a lluitar a Java, amb les tropes dels colonitzadors holandesos durant el S.XVIII.Els utensilis emprats són molt més simples que els Indonesis o els Indis per a fer el Batik, moltes vegades apliquen la cera amb una simple esponja i algun tampó fet amb fusta. Els resultats però són espectaculars i les imperfeccions que en resulten del crequelat de la cera són altament apreciades.
BOGOLANFINI, teixits amb reserves de fang de Mali.És un dels tèxtils més coneguts de Àfrica Occidental. Són fets per les dones Bamana del Nord de Bamako.
Primerament submergeixen el teixit en un bany de plantes locals i posteriorment dibuixen sobre la roba amb fang del riu, que han guardat almenys un any i que es ric en sals de ferro. L’òxid de ferro del fang reacciona amb l’àcid tànnic de la roba i produeix un color negre. Finalment es retira el fang i queden uns motius geomètrics clars sobre fons negre. Són considerades robes de protecció contra malalties o agressions i actualment s’exporten al mercat Afro- americà i es relaciona amb el ressorgiment de l’anomenada consciència africana.
Els teixits Adinkra de Ghana, son estampats amb tampons fets amb la part dura d’una carbassa. Són robes cerimonials, relacionades amb funerals o festivitats.
Els homes grans portaran motius de la lluna o de falgueres. Les robes destinades als funerals seran sobretenyides amb vermell o negre, les que conserven el fons blanc seran reservades per les ocasions festives.
Aquest es doncs un breu recull de les tècniques més emprades per al teixit i l’estampació a l’Àfrica Occidental.
Mongolia: el pais y su gente
(imagen de la pelicula Urga, de Nikita Mikhalkov)
Mongolia es un país centroasiático de 2.5 millones de habitantes y una superficie aproximadamente cuatro veces Francia. El 80% de la población son mongoles khalkha, que conviven con numerosas minorías (a veces de solo unos pocos cientos de individuos). De esta minorías la más importante son los kazajos, concentrados sobre todo en el noroeste. Al otro lado de la frontera china se encuentra una región denominada Mongolia Interior con mayoría mongola. Por contraposición, el territorio que constituye el estado mongol a veces viene denominado Mongolia Exterior.
En Mongolia encontramos varios tipos de paisajes, desde el desierto del Gobi en el sur, hasta las montañas en el oeste y grandes extensiones de estepa en el resto del país. El clima es muy extremo, con temperaturas que en invierno pueden llegar a los 50 grados bajo cero. Es extremadamente difícil cultivar ya que la tierra solo se descongela en verano, estación en la que también llueve y crecen los pastos.
La forma tradicional de vida en Mongolia es el pastoreo nómada. Hoy en día todavía quedan un 35% de la población que ejerce el nomadismo todo el año, desplazando su asentamiento hasta cuatro o cinco veces. Pero entre el resto de los mongoles todavía hay muchos que crían ganado en asentamientos estables durante los meses fríos y se desplazan con sus animales en verano en busca de pastos. El verano es la época que se aprovecha para asegurar la subsistencia el resto del año: se engordan los animales, paren las hembras, se sacrifican y se prepara la carne para su conservación, se recoge hierba para alimentar a los animales en invierno, se ordeña y se prepara una gran cantidad de productos lácteos de larga duración (quesos, licores etc), se esquila el ganado y se prepara el fieltro.
(imagen del libro Mongolie, le vertige horizontal)
la Unión Soviética hasta 1990. 
(imagen de la pelicula El perro mongol)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)