EL TEIXITS A L'ÀFRICA OCCIDENTAL

Àfrica Occidental, territori que compren de Mauritània a Sierra Leone, la Badia de Benín fins a la frontera amb Camerun, és considerat com el cor de l’Àfrica tèxtil. http://bibliotecadigital.ilce.edu.mx/sites/dicc/html/mapas/html/map04.html
El Continent Africà, en general gaudeix d’una gran tradició tèxtil, però és potser aquesta zona la més diversa i rica pel que fa a tècniques i varietat de dissenys.

Els africans viuen el tèxtil d’una manera molt especial, els dissenys de les seves robes formen part de la seva identitat cultural, gràcies a això a fet possible que encara avui es segueixin produint teixits de tècniques complicades que requereixen molt temps.

La pressió dels teixits industrials asiàtics també ha arribat al Continent Africà, i el que fa que segueixi viva la producció artesanal de teixit amb tècniques molt específiques i dissenys propis és el fet de que aquestes robes segueixen marcant els moments més importants d’una persona en la societat. El naixement, la primera menstruació, el matrimoni o la mort, requereixen d’unes cerimònies i robes especials per a cada ocasió. Cal afegir que algunes robes són considerades símbol d’estatus social i només les portaran governants o homes relacionats amb la religió. Un exemple d’això serien els teixits Kente. Un altre factor que preserva de la pèrdua d’aquesta tradició, és que algun teixit, com seria per exemple el Bogolanfini de Mali, ha esdevingut moda i s’exporten al mercat Afro-Americà com a reivindicació pan-africana o de la “negritud”.

La matèria primera més utilitzada en la producció de teixits és el cotó. En un passat no massa llunyà també s’utilitzava molt la ràfia, així com trobem que a Nigèria s’emprarà la seda salvatge per a brodar, provinent de comerciants que arribaven a la zona.

Tenim referències d’activitat tèxtil en aquesta part del Continent Africà de fa molt temps. Ibn Battutha, en el SXIV cita uns forats per tenyir a la ciutat de Kano, al Nord de Nigèria que encara avui, set segles després estan en funcionament.

El clima d’aquesta zona és en general càlid i humit, això fa que en principi la necessitat d’abric sigui escassa. Serà doncs la progressiva islamització o cristianització segons el lloc, el que va fer que els teixits tinguessin cada vegada més demanda i que augmentés la producció.

El matís blau del glast domina des del riu Senegal fins la frontera amb Camerun. Tradicionalment l’anyil ( Lonahocarpus cyanescens) és la planta que s’empra per la tinció dels teixits, actualment s’han introduït tints sintètics amb els que s’obtenen dissenys mots coloristes amb tècniques de reserves com pot ser des de lligar la roba, plegar-la o cosir-la per tal de que el tint no penetri. La tècnica de reserva amb cera també és molt utilitzada i sembla ser que va ser introduïda pels colonitzadors holandesos.

Un dels teixits més preuats són els teixits a bandes. Aquests, són el resultat d’unir diferents bandes estretes, costat a costat. Es cusen unes vint bandes, teixides en uns telers molt estrets. En resulten unes mantes a ratlles o quadrats d’una gran bellesa i impacte estètic. Els dissenys varien segons l’ètnia que les ha produïda i també a l’ús cerimonial al que va destinat.

                                                                              

                                                                                  

Els orígens del teixit a bandes és incert, si és una tècnica que va travessar el Sàhara o és originària de Àfrica Occidental és tema d’especulació, tot i que en unes excavacions fetes a Mali es van trobar aquest tipus de teixit i es va datar del S.XI.

Exemples dels teixits a bandes són els Kente de l’ètnia Ashanti i els Adanudo dels Ewe de Ghana.

A Mali també fan mantes de llana amb aquesta tècnica, introduint           trames suplementàries per a dibuixar algun motiu simbòlic, com animals, mans o altres motius geomètrics.

A Sierra Leone i Libèria, és característic l’ús d’un teler de bandes estretes en forma de trípode. Aquest te la propietat de ser transportable. Així el teixidor, va allà on és reclamat, munta el teler i quan acaba la feina s’instal•la en un altre lloc.

Els teixidors de la zona produeixen peces multicolors, encara que les seves peces més famoses són relativament austeres en blanc i negre.

Els ASHANTI produeixen els coneguts teixits KENTE en cotó o seda, malgrat que actualment es fa servir sobretot el rayon.

Els colors de les peces són molt variats: blau, verd, groc, vermell, magenta que els combinen de manera contrastada. Pels teixits més de diari utilitzen el cotó que tenyeixen amb glast.

Els EWE, considerats els més hàbils de Àfrica Occidental, utilitzen el cotó i el rayon, introduint motius animals o figuratius. Actualment també segueixen l’estil Ashanti per l’exportació al mercat Afro-americà.

La peça és el resultat de cosir unes 16- 24 bandes, que poden fer uns 60 metres de llarg. Els teixidors són tradicionalment homes.

Els DJERMA, habiten la part oriental de la badia de Niger . Els seus dissenys es caracteritzen per ser un mosaic en forma de diamant, en negre o vermell sobre fons blanc.



A la badia de Niger, és l’únic lloc, apart de Cap verd, on hi ha les condicions per poder tenir ovelles i confeccionar amb llana.

Els Fulani, teixeixen unes mantes anomenades Khaasa, que les porten en l’època freda, per les seves característiques de pes i gruix i que només són exportades en petit nombre al Nord de Nigèria, Burkina Faso i Ghana.

El procés que va de tondre el ramat, fins l’acabat final de la manta, està organitzat i jerarquitzat segons posició social.

L’ordit és de cotó i la trama de llana i es teixeixen en telers horitzontals. Es cusen unes sis bandes d’uns 15 cm d’ample, amb decoració de trama suplementària d’influència nord africana, amb referència a l’aigua i a la fertilitat.

Els Fulani són teixidors nómades, així que van als campaments tuaregs, per teixir peces per l’interior de les tendes, coneguts amb els noms de arkilla jenko i arkilla Kerka.

A Nigèria, els homes teixeixen el telers horitzontals. De les ètnies Hausa i Yoruba. Els teixidors es posen un al costat de l’altre sota la direcció d’un mestre. És un aprenentatge que el feien nois de 8 a 15 anys, i que després marxaven i només tornaven a aquesta feina com a mestres si havien aconseguit guanyar prou diners per muntar el propi taller. Actualment les coses han canviat i també hi ha noies, que poden seguir en el taller quan han acabat l’aprenentatge.

Les dones Yoruba i Igbo teixeixen en telers verticals. Poden fer teixit pla que després tenyeixen amb glast o bé peces multicolors amb trames suplementàries.

LES ROBES TENYIDES I ESTAMPADES A L’OCCIDENT AFRICÀ.

El glast o índic és tradicionalment la substància tintòria més emprada a l’Àfrica Occidental. Per tal d’aconseguir diferents dissenys i dibuixos sobre la roba s’utilitzen tècniques de reserva i així el tint no penetra en el teixit i forma curiosos motius.

Actualment, s’han introduït tints sintètics, que fan possibles teles multicolors.

A Gàmbia, Mali, Senegal és molt popular la tècnica de lligar i tenyir. Es lliga la roba amb cordes o fils, allà on està lligat el tint no penetra i es poden aconseguir un dissenys geomètrics de gran bellesa. Un dels motius més famosos a Mali s’anomena “ull de Salamandra”.

A Nigèria, també s’empra aquesta tècnica i allà s’anomena adire oniko que significa resistent al lligat.

A Costa d’Ivori, els Dida tenyeixen encara avui dia amb arrels i fulles que donen unes tonalitats grogues vermelles i negres.

A Senegal, a Sant Louis són coneguts i preuats les robes tenyides amb la tècnica de cosir o de puntejar i fer així reserves.

No sempre es fa tot a ma, les màquines de cosir Singer que van ser introduides al S. XIX i XX pels colonitzadors europeus i en resultaran un dissenys més lineal però molt interesants.

En aquesta zona d’Àfrica, s’empra una tècnica anomenada Ikat, que prové d’Àsia, i que concretament és una veu Malaya. Aquesta tècnica va ser introduïda pel comerç que existí gràcies al pelegrinatge a la Meca, on hi ha un intercanvi amb tot el mon islàmic.

La tècnica ikat consisteix en tenyir l’ordit o la trama o ambdós abans de teixir. Per exemple, en el cas de voler tenyir l’ordit, es fan unes reserves lligant aquelles parts que es volen blanques i es tenyeix amb glast la resta.

Els dissenys amb aquesta tècnica solen ser blaus i blancs.

Una altra tècnica d’aquesta zona és l’anomenada adire eleko, que vol dir reserva amb pasta de midó, aplicada sobre la roba abans d’introduir en el bany de tint. Actualment aquesta tècnica és poc emprada. Els dibuixos són aplicats a mà i seguint una composició quadriculada.

També la pasta de midó pot ser aplicada amb un estarcit o plantilla. Els resultat son unes robes amb dibuixos blau clar sobre fons blau anyil.

RESERVA AMB CERA

Les teles estampades i tenyides amb reserves de cere són molt estimades per tots els africans occidentals. Els colors vius i alegres, son genericament coneguts amb el nom de gara, i se’n fan moltes imitacions fins i tot industrials, que són difícils de distingir dels originals.

Sembla ser que la tècnica va ser introduïda pels soldats que van anar a lluitar a Java, amb les tropes dels colonitzadors holandesos durant el S.XVIII.

Els utensilis emprats són molt més simples que els Indonesis o els Indis per a fer el Batik, moltes vegades apliquen la cera amb una simple esponja i algun tampó fet amb fusta. Els resultats però són espectaculars i les imperfeccions que en resulten del crequelat de la cera són altament apreciades.

BOGOLANFINI, teixits amb reserves de fang de Mali.

És un dels tèxtils més coneguts de Àfrica Occidental. Són fets per les dones Bamana del Nord de Bamako.

Primerament submergeixen el teixit en un bany de plantes locals i posteriorment dibuixen sobre la roba amb fang del riu, que han guardat almenys un any i que es ric en sals de ferro. L’òxid de ferro del fang reacciona amb l’àcid tànnic de la roba i produeix un color negre. Finalment es retira el fang i queden uns motius geomètrics clars sobre fons negre. Són considerades robes de protecció contra malalties o agressions i actualment s’exporten al mercat Afro- americà i es relaciona amb el ressorgiment de l’anomenada consciència africana.



Els teixits Adinkra de Ghana, son estampats amb tampons fets amb la part dura d’una carbassa. Són robes cerimonials, relacionades amb funerals o festivitats.

Els homes grans portaran motius de la lluna o de falgueres. Les robes destinades als funerals seran sobretenyides amb vermell o negre, les que conserven el fons blanc seran reservades per les ocasions festives.

Aquest es doncs un breu recull de les tècniques més emprades per al teixit i l’estampació a l’Àfrica Occidental.